De tant en tant em pregunten: -Com et trobes?-, i habitualment responc d’una manera automàtica que “be”, “malament” o “anar fent”, formules que gaire be tothom utilitzem. Però el verb que apareix en la frase diria que no es massa adequat. Per a que jo em pugui “trobar” cal que prèviament m’hagi perdut, i hom pot estar “perdut” existencialment, emocionalment, però físicament és impossible que pugui perdrem; puc perdre les claus per qualsevol racó de casa o qualsevol objecte, fins i tot la memòria o el temps, però per arribar a perdrem per a més tard o d’hora trobar-me podríem afirmar que és del tot impossible i que caldria que desaparegués. Per tant, si el nostre interlocutor ens pregunta com ens trobem, podem entendre que probablement el perdut sigui ell i que ens ha trobat, ja que si jo no m’he perdut ni m’he buscat, de cap manera em puc trobar.
Algun cop m’he perdut conduint amb cotxe per algun lloc que no havia estat mai, és a dir, he perdut el camí que em creia haver agafat correctament, però sempre amb mi mateix, així que el concepte “estic perdut” podríem dir que també és erroni, hom no pot perdre’s, ja que si fos així desapareixeria de la faç de la terra, puc perdre la orientació, puc perdre el fil de la qüestió, o de la conversa, puc perdre la paciència i fins i tot puc perdrem en entelèquies com aquesta, però mai, mai, puc perdrem a mi mateix, al menys en un pla del tot físic, i ara, un cop perdut completament entre paraules, frases, comes i punts i seguits, no trobo la manera de sortir-ne d’aquest merder en que m’he fotut, així que, perdre, perdre, ben mirat tampoc s’ha perdut res.
