Una noia molt propera a mi, ha deixat un comentari a "Carta a qui ja sap", dient que no havia entès res. Jo tampoc entenc moltes de les coses que alguns diuen, i encara menys moltes coses que fan aquests que tant diuen, i aquests que tant diuen i tant parlen acaben per a no dir res, al menys res d'interessant, instructiu o divertit. Em refereixo als demagogs que fan política, als que prometen i res compleixen; els savis que ens volen explicar teories que ningú entén; gent que de la nit al dia és converteixen en fenòmens de masses, populars i famosos, que sense haver fet res de res son convidats a absurdes i intranscendents tertúlies televisives on la paraula es converteix en crit, ofenses i insults, i que aglutinen a milions de persones davant la pantalla.
El que jo dic no té cap importància, no pretenc res, tan sols posar per escrit el que de vegades penso i sento, i això pot agradar o no al possible lector, pot compartir-ho o estar-hi en desacord, però no pretenc que ningú entengui res, no hi ha res a entendre.

Aquesta imatge no te res a veure ni te cap conexió amb el text anterior, però m'agradat posar-la, i no cal que ho entengueu, no te més explicació que la que vosaltres li voleu donar.

Avui he tret de l'hort l'encanyissat que sostenien les altes tomaqueres, he desfet els nusos de les betes que subjectaven les branques que poc a poc es varen enfilar cap amunt, i que hermosos tomàquets ens han donat, he arrancat les velles tomaqueres, doncs ja eren pansides i ja res no donaven, he arrancat les males herbes, la terra he llaurat, ara és època de faves, i també de plantar alls. No us penseu que m'he convertit en expert hortolà, en honor a la veritat, no és aquesta la meva vocació, car tampoc sé si en tinc i si n'he tingut mai.

Les capses de medicines porten al seu interior aquests plàstics que som com una mena d'oueres on tancades hermèticament van les pastilles o càpsules, i a més, un paperet amb un munt de doblecs on hi ha tot un seguit d'explicacions sobre el medicament, que va des de la formulació, les propietats farmacològiques dels ingredients i la seva funció, els pesos de cada component, quina o quines malalties o símptomes cura o alleuja, com usar el medicament en funció a l'edat del pacient, així com l'interval en que s'ha de prendre la dosi, sempre sota recomanació del metge, quina manera hem de desar el medicament, etc. No estaria malament adjuntar una lupa per aquelles persones amb certes dificultats òptiques, i posats a demanar, unes instruccions de com plegar, un cop desplegat, el paper en qüestió. Un producte que porta tantes explicacions d'us i composició, tants advertiments i precaucions, pot despertar certes reticències pel que fa a la seva seguretat i eficàcia, i no sé si hi ha alguna estadística que digui quanta gent es llegeix les instruccions que incorporen tots els medicaments, i si els resultats fossin decebedors, vull dir que ningú se'ls llegeix, esbrinar si el motiu és la minúscula lletra o la pèrdua dels estreps a l'hora de plegar correctament les instruccions que tan encaridament ens recomanen que llegim abans d'ingerir la substància que el metge ens ha receptat. El bo del cas, és que quan he anat al metge i m'ha receptat la medicina que, sota el seu criteri mèdic, alleujarà o guarirà els meus mals, mai m'ha dit: -Sobre tot, quan arribi a casa llegeixis bé les instruccions-. Així que, si el que compris a la farmàcia t'ho ha receptat el metge de capçalera, quan arribis a casa i obris la capsa del medicament per que ja és l'hora de prendre-te'l, agafa el paper de les instruccions i llença'l a la paperera, t'estalviaràs un mal de cap per l'esforç de lectura que hauràs de fer i la sensació de que ets un analfabet per que no entens un borrall del que t'estan dient, i si no arribes a prendre't tota la capsa i encara et queden càpsules o pastilles, i creus que un altre dia n'has de menester, apuntat a un costat de la capsa, amb bolígraf, retolador o llapis: Mal de queixal, o Lumbago, o Mal de coll, o el trastorn que sigui, sempre i quant hagis llençat les instruccions d'us, ja que si no fos així, hauràs d' obrir totes les capses i llegir-te-les totes de nou.

Carta a qui ja sap

Que lluny queden aquells dies epistolars en que en el fragor de la teva batalla quotidiana contra els elements, trobaves un moment per atendre els meus missatge de naufrag, moments que t'agraeixo com no et pots imaginar...però ja fa temps de tot això, i ara tan sols em resta esperar que una espurna de benevolència es desprengui de qui sap quina foguera, i vingui a reposar damunt del teu cap, segat a ran, i la lleugera cremor que sentis et desperti remors antigues d'aquell que ara viu en allargassada espera, que ara ja és poma...o pot ser broma, filla de la boira, o broma d'aquella que pot fer dibuixar un somriure o esclatar de riure, o nona, que amb fonètica italiana és com s'anomena a l'àvia, o, ves a saber, a la besàvia, o el bes que havia de donar a la noia que jo em mirava d'amagat, i que mai vaig besar, i la basarda que sentia de no poder besar-la, i la bastarda senyoreta que ens ensenyava les cuixes davant la pissarra, "pissa napolitana" i pixa ara que la bufeta és plena, però no bufis la mamella que mai s'inflarà, que la ma d'ella, amb sonora bufetada, ja t'ho dirà, -xato!- dirà, bufat la ullera!, i l'ull era el d'ella que em mirava pel darrera, pèls tinc a l'esquena, i és que N no és la M, la eina és meva, i l'ameba està tant d'ella que el mirall sempre empastifa, i el pastis era una tifa, d'una vaca que corria per davant de casa meva, que no és meva ni és teva, i quan arribi sant Esteve el Nadal ja haurà marxat, que per anar a dalt em cal escala i també per tornar abaix, que tot el que puja, baixa.

Em miro al mirall
pigat de rovell
i miro la mirada
que em torna
el reflexa
escrutant el defora
Emmirallat em miro
defugint la mirada
d'aquest que em mira
obro l'aixeta
em rento l'aixella
m'afaito la barba
i queda la pica
picada de pels
i em rento la cara
em rasco amb la pinta,
la pinta, la nena
i Maria la santa
tres cares velles
tres calaveres
i passen les hores
arriba el migdia
ja cau la tarda
és fosc i ja és vespre
avui no hi ha lluna
està amagada
fa fred a la casa
el vent la colpeja
el llit ens espera
llegeixo una estona
el llibre que tinc
damunt la tauleta
ballen les lletres
no entenc les paraules
em trec les ulleres
torno el llibre
a la tauleta
els ulls ja se'm tanquen

Tinc les neurones toves i flonges com un blandi-blup, i també deuen ser verdoses de tantes vegades com miro l'herba, els pins i les alzines. La pantalla plana de l'ordinador atonta d'allò més, em cega el cervell, m'hipnotitza, perdo el domini dels meus actes i em fa restar quiet assentat a la cadira de braços de plàstic i cinc rodes disposades com un estel, i així fer més facil els mínims desplaçaments que faig, desplaçaments minusculs, quasi milimètrics, imperceptibles, silenciosos.
El silenci el trenca la torre de la CPU, sigles que ignoro el seu significat, però sonen a nau de l'espai interestelar, un run-run rondinaire i ordinari, que arriba a desapareixer fins apenes notar que encara t'està fent la guitza, és com quan repeteixes una paraula moltes vegades seguides fins que es perd el significat, i la paraula passa a ser un mot incomprensible.
El cendrer és ple de cigarretes consumides i apagades, jo sempre he dit burilles al mocs solidificats que em trec del nas, mai m'he tret púntes de cigarret de les fosses nasals, però ara hem de dir burilles de les acaballes d'una cigarreta, que en castellà és masculí, però els savis de la llengua l'han feminitzat. M'apreta la goma dels calçotets.

La utilitat dels blocs, i concretament aquest, la podem comparar a moltes altres coses que quotidianament ens envolten, de les quals no ens adonem, sovint, de la seva inutilitat. Els bloc anomenats personals, com ara aquest, serveixen per l'ego del autor, incapaç d'assolir altres fites que el transportin a l'olimp dels lletraferits, al cel dels poetes o al paradis dels pensadors. Tot plegat bajanades.